III Diada de Sant Cugat 2018

Autor convidat:Víctor Biete

És dissabte 21 de juliol. Hauria de fer un sol terrible, un clima desolador, però com la colla ha programat una diada estel·lar, el cel ha decidit ser el nostre voltadits, i emprenyar-nos tot el dia. Total, que després de preparar la barra i el vermut de Ramon Barnils, i esmorzar un pa amb tomàquet amb pernil, quan havíem de començar a fer el vermut al ritme de swing, va i es posa a ploure. Un drama. El meu ritme, dic. Però bé, és  descobrir que el Lindy Hop és com ballar gitanes, i ja va tot rodat. Una abraçada a les meves líders, la Rosa Gadea i la Mireia! Per cert, molt bo aquest cafè i aquest vermut! Es nota que a Cal Caballu i a Cafès del Bages saben el que es fan!

Total, que dinem una butifarra, i anem a veure el Tour a casa l’Olivares i la Paula. I aquí el gran problema: l’Oli em demana que faci la crònica de la III Diada de Sant Cugat: pel que crec recordar, vam fer un vermut amb jocs d’aigua a Can Quitèria, a la diada castellera vam fer un id2d8f, 2d7, 4d8 i 3d8. I per la nit vam sopar entrepans de llom amb formatge, i vam veure (i beure) Ebri Knight. Després d’Ebris, no recordo res, el meu estat era lamentable.

Es que clar, la tercera diada de Sant Cugat va ser l’any passat, qualsevol se’n recorda! Però a comunicació, i especialment a un servidor, se li va passar comprovar quin número de diada era. Sabent que l’error era irreparable, ja havíem imprès tríptics, i difós altres materials, vaig testejar la gravetat de la situació enviant el cartell als frikis de la colla: “aquest és el cartell de la IV Diada de Sant Cugat, què us sembla?” Cap resposta, prova superada! A muerte amb la III Diada de Sant Cugat, i l’any vinent ja en farem la cinquena, si ens en recordem!

Ens plantem a plaça. Fa sol. Fa calor. Gelat de nata muntada. I anem tard (el primer castell l’alcem a les 18.20 h). Comença la meva angoixa pels temps, doncs anem molt justos per acabar la diada, fer el cercavila, i arribar als concerts: ha d’anar tot rodat, o serà un percal!

A primera ronda fem un 3d8 preciós. Substituïm el cognom Maymó per Serra a terços, i si no ens ho diuen, no ens en donem compte. L’hauríem d’haver pujat un pis! Hahahahah, no cal, gràcies!

A segona ronda fem un 4d8, i  tanquem la diada amb una truita francesa, que diria aquell de Cargolins.

A un costat, la Jove de Tarragona ens porta un 3d9f per recordar-nos que el nostre primer castell de nou el vam intentar (i carregar) a 78,79 kilòmetres de casa en línia recta, o 96 km per carretera. A casa seva, a la seva diada de la colla. Té mèrit el que vam fer aquell dia, eh? Estrenar els nou pisos fora de casa, tan lluny… Bé, no estàvem parlant d’això. Ens fan un 3d9f que li falta un pis, ens fan un 4d8 amb el pilar que li falta un pis, i ens fan un 5d8 que sembla de joguina, i que ja han fet amb un pis més aquesta temporada. I res, ens planten un pilar de set amb folre que, endevineu? Li falta un pis!

A l’altre costat, Minyons de Terrassa ens porta un 2d8f que el dia següent, a Santes volen pujar un pis més (us faig un spoiler: quedarà en carregat :S). A segona ronda, ens regalen un 3d9f, i a tercera ronda carreguen un 3d8 amb el pilar. Castellàs complicadíssim.

Pilars, Toc de vermut, Dolors de Munt, el rellotge que fa tic-tac, el cel que aguanta, i comença la cercavila. Aquest cop sí! Tot rodat, Grabals ens anima amb noves cançons, la colla els segueix en bloc, i arribem a l’hora prevista als concerts!

Comencen The Coficks Rovers. El cel aguanta. Quin plaer tornar a escoltar-los! Segur que a algun(a) veí(na) que era per la plaça en aquell moment li va encantar el comentari de valoració política del Sergi… En tot cas, molt contents de retrobar-nos amb un grup que ha donat tantes alegries a la colla!

Seguim amb T-24. El cel aguanta. Anem bé de temps. El rock monotemàtic es fa present. Darwin era un ximpanzé, que li tirava cubates pel cap a un segurata la nit de dijous gras… Crec que anava així, la cosa. Seguim!

Sopem. Cafè, copa i puro, i al lío, ara toca Obeses! Anem molt bé de temps. Mai haureu anat a un concert tan puntual! No plou, magnífic! Podrem gaudir com les deesses del millor grup de la galàxia! Comença a sonar l’himne. No valoraré gaire el concert, els que hi érem vam ser herois, vam ser heroïnes, vam ser història sense fi. I parlant del tema, durant “Ens en sortirem” vam fer un pilar per recordar que no hi érem tots, ens faltava el Raül. I no ens cansarem de reivindicar que el volem a casa, i que el volem lliure. A ell, i a la resta de presos polítics i exiliats!

Ens en sortirem —@Obeses i @gausacs pic.twitter.com/KemlLZAu6G

— Marina Miralles (@merinsmirrors) 21 de juliol de 2018

Crec recordar que el bo d’en Coll (el baixista, tot un poeta) la va liar amb el pedal, i va acabar aturant una cançó. També recordo que la invasió terrícola es va cobrar moltes samarretes xopes (ara començo a entendre que el meu mòbil vagi malament!). L’Aria du l’hermafrodite, com sempre, una risa… i van tocar Mammi!!! Tanquem amb l’adrenalina a tope (Ens hem alçat) i cantant l’himne d’Obeses a viva veu, altre vegada.

La meva opinió 100% objectiva, sense obeir a valoracions impulsives, és que vam viure el millor concert d’Obeses, i per extensió, el millor concert que s’ha interpretat mai en la història de la humanitat, i molt probablement, de la galàxia.

Ens retrobem el divendres 24 d’agost a la Canigó. Bones vacances!