És estrany fer castells al juliol? Per descomptat que no. El món casteller hi està plenament avesat, i de fet ara és quan comencen les diades grosses, tradicionals de més avall de Llobregat i alguna de sonada com les Santes de Mataró (Juliana i Semproniana*, màrtirs d’Iluro que van enterrar el màrtir Cugat prop del mil·liari vuitè de la via romana cap a Barcino). A Sant Cugat, per com som, el juliol ens ha sigut l’inici de la follia vacacional, pel què els castells amb la calorada no han sigut mai res d’allò més atractiu, però sempre hi hem tingut alguna cosa per allargar la temporada i evitar l’aturada de prop de dos mesos: Mira-sol, La Granada i l’efímera diada de Sant Cugat. Sabeu quan és Sant Cugat? Abans era el 25 de juliol, ara ho és el 27, i aquest dia es balla la moixiganga, al claustre del Monestir. Tot un espectacle.
Mira que macos, enterrant el Crist.
Com que la diada de Sant Cugat cau força tard, els Caps de Colla (CdC) i la Junta Tècnica i Social (JTS) van proposar recuperar l’espai interior del Monestir i una data més propera a la Festa Major, i enllestir les vacances prou d’hora per assegurar un tou de camises adient i fer bon final de festa de la primera part de la temporada. I quin millor lloc que la mateixa llotgeta sota la rosassa que embadaleix tothom. Feia un bon tou d’anys que no actuàvem dins les muralles del monestir, des del 2003 i el 2009, segons m’indica l’amic Escamilla i l’amic Fleck, i de fet tot just és el segon cop que plantem castells a la Llotgeta des de la Festa de Tardor del 1996!
La llotgeta també acull, cada any, l’esclat de Sant Pere.
Dit i fet, diada de la Llotgeta. Ens hi plantem amb el Castellers de Sabadell, que arriben amb la intenció de portar almenys un castell de 8, i els Minyons de Terrassa, que ja van ser a la llotgeta el primer cop! Els gausacs, per la nostra part, volíem culminar la bona feina feta durant tota aquesta primera part de la temporada, i enllestir el juliol amb els millors castells que podem portar a plaça, çò és, el 4 de 8, el 2 de 7 i el 5 de 7. I és important valorar-los com toca: són molt difícils, i fer-los significa que som penya que fot les coses una mica bé, com a mínim.
Doncs som-hi: primera ronda, després de pilars d’entrada, un 4 de 8 ben parit, descarregat com toca i ràpid. Deien a tronc que remenadet a la baixada, però el cert és que a pinya va anar la cosa de perles, som molt bons, a pinyes. Així de maco lluïa a la sortida de l’enxaneta, que s’estrenava:
Aneu parant compte dels telèfons aixecats cap al castell
Seguim veient que fem un 4 obertot de sota que es tanca força cap a dalt. Si mai l’hem de pujar a un folre ja el tancarem, suposo, però de moment funciona.
Segona ronda i plantem el 2 de 7, el castell festa, si en podem dir així, perquè en fa i i fer-lo és una bona moguda. A la pujada tot en ordre fins que amb l’arribada de l’acotxador a dosos l’estructura enceta a regirar-se sobre ella mateixa, en sentit antihorari, i comença a treballar-se anticipant el que passaria després: la bona festa. A l’entrada de l’enxaneta, que també s’estrenava per aquest castell, els terços es veuen immersos en una lluita ben guapa per mirar de mantenir la mida i que no peti la cosa, un treball intens a tots els pisos que es manté durant l’aleta. A la sortida encara rebrega més, i el castell no cau perquè no ha de caure, és una constant universal que ens toca assumir com a certa, baixi sant Pere o alguna distorsió de la matèria fosca de l’univers. Bona feina a segons i terços arrapant-se al castell amb les dents, i encara millor feina a quartes i dosos, que no perden mida ni força en cap moment, garantint bona sortida de la canalla. Descarreguem la bestiola i una torre més al sarró.
Torre oberta a terços, i quartes parant molt bé la baixada!
Tanquem rondes amb el 5 de 7. Com dèiem al principi de la temporada, té 5 potes, i cal pinya i senderi per fer-lo i bé i que llueixi. I el nostre 5 llueix! I és vital que llueixi, perquè així podem seguir estrenant-hi personal, com un dos a la rengla i una terça a la sortida de la torre!
A mi m’agrada molt el 5, i el rosetó també
Acabem la diada amb el vano de 5, figura essencial que no ha abandonat mai la colla. Pilar de 5 a l’esguard de dos pilars de 4 i els fanalets de dins l’església que s’il·luminen a la darrera llum del dia. Combinació perfecta!
Estampa idíl·lica. guaita quant de telèfon fent la mateixa foto. la gent, tu.
Per la resta, bones pinyes de Minyons i Sabadell, que van plantar 4de8, 2de7, 3de8 i v5, i 4de8, 4de7a, 5de7 i p5 respectivament.
Els Minyons són sempre un espectacle de mirar. Troncs lleugeríssims, encarats tothora en castells de 9 i més, i treball perfecte de canalla. El dinamisme al què ens tenien acostumat ha tendit a menys, amb estructures cada cop més sòlides. Sabadell, per la seva banda, són una raça pròpia al Vallès. Tot i les caigudes d’enguany, entre que no es foten mal i que sempre que tenen alguna baixa troben una peça per allà que els encaixa igual de bé, són garantia de grans castells. Actitud de ferro, val a dir, malgrat els problemes que puguin arribar a tenir per garantir-se un bon gruix de pinya pròpia.
I què més dir? Doncs que a favoríssim de les diades al juliol a hores anormals com aquesta, que garanteixen que no ens fonem al caliu del sol d’istiu. I encabat bon sopar i millor festa. Gran tasca de la comissió social, aplaudiment (a la cara) dels barrilaires d’Estrella Damm, companyia que podríem enviar a pastar existint alternatives locals a la ciutat per al consum a l’engròs. Aplaudir, també, des d’aquesta tribuna que se’m presenta, la idea de contractar músics locals de bandes que comencen. Els castellers de Sant Cugat també hem de fer això!
Bona mobilització per fer realitat un inici de vacances com toca i a esperar per reprendre la cosa a finals d’agost!
(*) Juliana i Semproniana són els noms de les campanes litúrgiques del campanar del monestir. Ara ja sabeu una altra cosa. També són Les Santes de Mataró.
Nacho Ferrer
