Diada de la Independència a Gràcia

Ningú és imprescindible, tothom és necessari

Cal advertir que qui escriu la crònica són dos mans altes dels que disfruten amb un bon esmorzar de forquilla. Entaular-nos a primera hora, menjar un bon guisat, unes mandonguilles amb sípia, un bon cap-i-pota, o potser una botifarra amb seques. Regar-ho moderadament amb una mica de vi, però amb seny i gasosa, que no es pot fer broma amb els castells.

Així no va començar el diumenge. No vam fer esmorzar de forquilla. Les coses com són: la culpa és nostra. Perquè dissabte tarda, en lloc de fer un últim intent de muntar un esmorzar per diumenge, estàvem escrivint aquestes primeres frases des de la comoditat dels nostres sofàs.

Ja que la cosa anava de mans altes, els pilars d’entrada havien de seguir la mateixa linia. Així doncs, començàvem amb dos mans a la posició de segons en els pilars d’inici. La diada arrencava ben forta amb l’estrena de ‘lo carro gros’ de la colla local. Després d’un peu desmuntat, els Graciencs passaven a ser la cinquena colla en dur el 4de8 a plaça i la quarta en descarregar-lo enguany. Un quatre gran de dimensions que demanava un punt d’esforç i d’apretar, però al qual se li reconeix la feina feta a assaig. Per part nostra, una primera ronda ràpida en la qual deixàvem un 3d7 de tràmit, però amb la intriga d’algunes camises que van arribar gairebé tancant pinya. Minyons va encetar la seva actuació amb un 3d7 amb l’agulla, castell molt aplaudit pels guiris, i un bon recurs per quedar bé quan, com nosaltres, no portes prou camises a plaça. Finalment, els Castellers de Berga van mostrar un solvent 4d6.

A segona ronda, els graciencs van optar pel 7d7, castell que amb més camises a la Canigó, ben segur podríem començar a passejar… En lloc d’això, vam presentar un 4d7 que, sense les trucades urgents de dissabte al vespre, no hauríem pogut fer. Minyons, per la seva banda, va tornar a tirar el comodí del pilar, per fer un 4d7 amb l’agulla, odissea del guirillam de la capital.

La diada seguia el seu curs a bon ritme. Això si, marcada per un sol digne de primavera que apretava amb força, igual que la colla de la capital del Berguedà. La colla suplent de Gràcia, ja que amb el mateix blau de camisa ningú els diferenciava, tot i disposar de poques mans (una i mitja) aconseguien descarregar el tres de set pisos, que seria el seu únic castell de set de la diada.

Gràcia encetava la darrera ronda amb un peu desmuntat, i posterior 5d7 que, amb acotxadors a la pinya, semblava que es podria fer etern. Poc podíem imaginar una pujada tan ràpida, i tan ben feta en una canalla tan petita! Per la nostra banda, el volum de camises impedia pensar en més castells de set pisos, per la qual cosa vam aprofitar per treballar la nostra torre, en la versió dels sis pisos. Amb el 2d6 net i els lligats sencers que hem fet a assaig, aquest castell permetia cuidar detalls al lligat en una plaça amb pendent, així com donar confiança a la canalla davant una futura estrena, practicant la passada amb públic i la música dels grabals.

Es respirava el final de la diada quan ja es veia la gent anava com a l’oca, de pinya en pinya i ‘tiro porque me toca’, cap al Condis, que es va posicionar com a fidel patrocinador del nostre 2d6 a la Gausapp, i posterior proveïdor de brevatges de confiança. Per la seva banda, com Minyons ja no podia posar el pilar enmig de cap altre castell, van optar per acabar l’actuació amb un 4d7. Els guiris ja no van aplaudir tant, aquest cop. L’últim castell de la jornada, abans dels pilars, el posaven els de Berga, amb un 4d6a.

Amb l’obvietat que la Setmana Santa havia condicionat les pinyes i castells de la diada, les colles van tancar amb una ronda de pilars coherents amb els respectius volums de pinyes: Gràcia es va poder permetre un preciós vano de 5, amb bandereta del barri inclosa; Sant Cugat i Minyons ens vam conformar amb un pilar de 5, i Berga amb un pilar de 4.

Una última menció a la pintada que es podia veure a la façana muntanya de la plaça de la Revolució: “Burro”, hi posava. Només amb el pas de l’estona, vam ser conscients que qui havia pintat allò no era ningú més que la nostra consciència, avançant-nos que, en mirar-nos al mirall, ens en recordaríem de la crema solar que no ens vam posar, i que ens deixaria un bon record…

Així doncs, sortíem de la plaça més activista amb un regust positiu de l’actuació. Un regust que es va fer notar, sobretot, l’endemà, deixant la boca pastosa d’una ronda de millora/repetició executada a ritme de rumba a Can Musons.

Víctor Biete i Arnau Montoya