Aniversari Moixiguanguers d’Igualada

Qualsevol que veiés l’arribada dels dos autocars dels Gausacs pensaria que ens disposàvem a conquerir la Plaça Pius XII d’Igualada. Dos cavalls de Troia grans, un d’ells de dues plantes, fent patxoca pels cèntrics carrers de la vila. Qualsevol pensaria que dels seus budells sortiria una ingent massa de camises verd Collserola disposada a enfilar-se ben amunt i més que ningú en aquesta “batalla” de gratar el cel amb l’aleta. I, sense ànim de menystenir els qui érem (ans al contrari; per irreductibles, perseverants com els d’Astèrix i… què coi! Per fer els millors castells que ens permet les nostres mans), podríem haver generat, si algú estès mirant-nos, un efecte més propi de l’artifici del timbaler del Bruc que del descrit en el poema d’Homer.

Però, en realitat, els qui van arribar i moldre no van ser altres que els Moixiganguers. Després dels pilars de benvinguda, els de la capital de l’Anoia van coure a foc lent el folre del dos de vuit sobre el qual va créixer la torre a bon ritme, amb solvència i amb algun tremolor, mentre ens deixava amb un pam de boca oberta d’on sortia algun comentari d’”ens passen la mà per la cara!”, que els redactors vam escoltar d’algun Gausac amb molta més trajectòria que la nostra. El nostre pensament, en canvi, estava dirigit cap a la reflexió més ingènua de considerar-nos una mena de colla castellera “talismà”, ateses les darreres brillants actuacions dels de Sarrià, dels Saballuts, dels de la Vila de Gràcia i ara dels d’Igualada, totes elles amb èpiques consecucions castelleres de màxims i que ens tenien com a espectadors de luxe. En les següents rondes, els de la camisa lila van tirar amunt el pare dels castells amb certes dificultats i lo carro gros, essent la primera colla que no baixa del vuitè pis en una sola actuació des de principi de temporada.

Els Capgrossos van presentar la mateixa gamma de set, però sense l’agulla del 4, que executaren el dia anterior en el seu feu, a la diada de Sant Jordi. Segurament, la manca de camises no els permetia ser més ambiciosos perquè, tècnicament, les seves construccions no van presentar cap incident a destacar fins a arribar al 5de7 com a sostre de la seva actuació. Un cap de setmana de molta pila castellera per als de Mataró.

Els Gausacs, com gairebé sempre, apareixíem a la tercera ronda per oferir uns castells força consolidats i que permeten anar estrenant i fent rodar canalla i a qui no és tan canalla; que, al final, per fer castells, s’ha de ser una mica, de canalla. Els pisos inferiors rebien la força d’una pinya cada cop més compactada, solidària i sincronitzada, i semblava que la principal dificultat residia en com orientar la quadratura del castell, amb uns baixos fent passets de sardana per alienar-se amb una façana o una altra d’una plaça del tot asimètrica. Del 5de7, del 4de7a i del 4de7, deixem que els experts en parlin (tot i que pensem que no tindran gairebé res a dir que no sigui positiu), que nosaltres ens volem quedar amb les emocions viscudes, expressades i compartides sense cap barrera que ens tapi el somriure. Quasi ens oblidem. Com quan estàs tan bé amb algú, que perds la noció de tot el temps que ha passat abans de veure’l. Perquè, el que més ens va impactar als qui escriuen aquesta crònica quan vàrem començar en això dels castells el 2019, va ser l’expressió de concentració, de desafiament davant del repte i de confiança en un mateix d’un marrec que no s’aixecava un pam de terra, que, a espatlles d’una portadora, anava cap a la pinya per coronar un castell que no recordem ara mateix. No ens podíem perdre per més temps quelcom tan essencial per enganxar-nos. Tan genuí per viure a flor de pell i amb un vel aquós als ulls.

Finalment, i amb permís de l’imprescindible ball del mocador, vam concloure, entre les tres colles, la trobada amb 5 pilars de 5 amb vano inclòs, que feien molt, però que molt de goig. Pel que fa al nostre, no sabem si per tenir les mans de la pinya una mica relaxades o per què el cel anava a caure damunt dels nostres caps, que se sentiren crits d’“Enric! Enric!” per sobre de les gralles, mentre el nostre “cap de la tribu”, en veure que el pilar havia estat maquíssim, tenia l’expressió “qui dia passa, any empeny” gravada en el rostre. És a dir, que tot havia anat molt bé.

I, què va passar amb el cavall de Troia? Doncs que li vam fer l’honor de conquerir, aquest cop sí, les antigues cotxeres de la “Hispano-Igualadina”, la mostra fefaent i admirable, en forma de local, d’un poble bolcat a la colla. Si els Moixiganguers van posar els millors castells, els Gausacs vam posar la millor rauxa, erigint-nos en trobadors de càntics i embarbussaments, en cracks del voleibol improvisat i en dives de la dansa i el reggaeton. Tot plegat, en un ambient de festa i germanor expressat també amb alguna samarreta boníssima de “Moixiganguers de Sant Cugat” que lluïa alguns dels amfitrions i amb qui vam cantar les pertinents cançons. Un cop a dins de la bèstia, ja de tornada cap a Sant Cugat en un viatge que se’ns va fer molt curt, els Gausacs ja no vam celebrar ni cap victòria ni cap conquesta, sinó senzillament que som Gausacs o que som castellers, o que som les dues coses, o això ens va semblar… o és que potser ja estem coquetejant amb l’euforia pel que ha de venir i ja tenim a tocar?

Sandra Rubiño i Albert Casas