Categoria 5 – Adults

Autora: Charlotte Boillot

Títol:2d8f


 

Tarragona, dissabte 8 d’octubre 2012 – Concurs

16h45

La plaça es troba, actualment, coberta d’un arc de Sant Martí. 18 colles castelleres i milers de persones reunides per un mateix propòsit en una plaça de toros. Coneguts o no, tots venim amb el mateix objectiu, venim a reivindicar els valors dels castellers, el color de la camisa, l’escut, la força, el coratge, l’equilibri i el seny. Catalans o no, tots són convidats a participar en aquest espectacle sorprenent. Què ens uneix? L’amor pels castellers.

El sol és el nostre espectador per excel·lència, ens estima tant que, mica en mica, va prenent part del color de la nostra camisa verda Collserola. M’agrada que la meva camisa verda estigui descolorida.

17h53

La plaça desprèn olor de nervis, somriures, suor, esforç i eufòria. Castells de diferents colors, de diverses mides i formes s’aixequen poc a poc, preparats per afrontar els ulls del públic. Alguns cauen. Altres tenen la sort de ser celebrats. Espero que els nostres esforços i la nostra feina trobin l’èxit que es mereixen.

17h56

Ara que hi penso, porto 8 anys a la colla i no hi ha res que m’agradi més que saber que he crescut i m’he format en paral·lel a ella. En realitat ens portem un any.

18h15

Aviat serà el nostre torn. Voldria concentrar-me, però l’adrenalina em fa estar inquieta.

18h24

Per què tanquem els ulls quan esternudem? És curiós.

Charlotte, centra’t.

19h03

La nit va instal·lant-se i la lluna comença a vestir-se del seu pijama d’estrelles. Si fos un ocell, aniria a contemplar-la.

Charlotte, centra’t.

19h16

És qüestió de minuts abans que em toqui pujar. Crec que si registressin la meva freqüència cardíaca, els metges em dirien que tinc el cor a punt d’explotar, igual que una crispeta en un microones.

Charlotte, centra’t.

19h17

Nerviosa, procedeixo a una última revisió vestimentària: el mocador ben posat al cap, ajudant la goma a domesticar el meu cabell com si tractés de domar un tigre embogit, la faixa ben col·locada, les mànigues arremangades, el boto del pantaló cordat i l’escut cosit a la butxaca. Tot és a lloc.

19h20

Segons col·locats. El cap de colla dóna voltes en sentit contrari a les agulles d’un rellotge per verificar des de tots els angles que el castell estigui quadrat.  Crec que l’estómac em sortirà per la boca. En busca de valentia, intento empassar saliva.

19h21

Agulla, contraforts, crosses, vents, rengles de primeres, laterals i terços  col·locats.

Tinc un nus a la panxa.  És com si no controlés el meu cos. Un calfred gegant recorre el meu interior, les mans em suen i els meus quàdriceps tremolen. Per sort, just abans que implosioni, el Marc es gira, em mira amb un somriure i em diu: “anem a fer història”.  I quan per fi me n’adono del significat de les seves paraules, sento les gralles.  La melodia que havia sentit tantes vegades sona per tota la plaça rodona com un himne triomfant  i omple tots els racons que, fins fa uns segons, estaven habitats pel silenci. Les notes agudes acompanyades dels timbals conviden a que tota la plaça ens miri. Vaig pujant al ritme de la música, com si la melodia m’estigués dictant les passes. No entenc com pujo, interiorment estic paralitzada. “Falca, faixa, peu, peu, falca...”

Mai havia vist tantes cares mirant-me.  Som l’espectacle, el centre d’atenció! La plaça viu per nosaltres i ens demana una actuació digna de la seva admiració.

Voldria quedar-me admirant més estona la plaça tacada per un mosaic  de colors, observar cadascuna de les cares i creuar-me amb totes les mirades dels espectadors, però el contacte de les mans de la Núria em tornen a la realitat. Charlotte, centra’t, i ara més que mai!

Les gralles segueixen sonant, imposant un ritme estricte. “Primer peu, segon peu i…”

Col·locades ! Busco en els ulls de la Núria la confiança i la seguretat que sempre em transmet. Assentim amb el cap, però cap paraula surt de les nostres boques. No cal. Les dues sabem que la mida és bona i que ja no hi ha marxa enrere. Baixo els ulls per fixar la mirada sobre el 2n botó de la seva camisa: un disc de plàstic amb quatre forats d’on hi surt un fil verd que el lliga fermament a la camisa. Aquest botó ha estat, és i serà el punt de recolzament dels meus ulls en totes les torres.

Dosos col·locats. El castell està quiet.

De reüll, veig com les mans de l’Elda busquen allà on agafar-se. Té les ungles pintades del mateix color que la camisa de la colla. Em pregunto com cap tanta valentia en una persona tan petitona. No s’ho pensa dues vegades, el seu objectiu és col·locar-se allà dalt i puja amb determinació i convençuda que el castell no podria anar millor.

Em pregunto què deuen estar pensant les crosses de la soca. Crec que, juntament amb els baixos, són les persones amb més coratge de tot el castell. Quants de nosaltres s’envoltarien de foscor i d’aire calent poc oxigenat durant tota la durada de la torre?

No entenc com puc estar tan poc centrada en el castell. El meu cervell s’ha tornat boig a causa de la barreja d’hormones que circulen per la meva sang, tot i que dubto poder-ho demostrar científicament.

La plaça comença a alterar-se. L’ordre i el silenci que regnaven fins ara sota l’ull vigilant de les gralles comença dissipar-se. És graciós, com més amunt és la Patricia, més soroll sento.  Potser és perquè estem a punt de coronar la meitat del castell. Potser des de fora el castell es veu més bellugat. Potser és per generar certa desconfiança o, potser, al contrari, és per encoratjar-nos encara més.

“Està preciós! Va!”. Aquestes tres paraules em fan baixar del núvol i me n’adono del què està passant: la Patricia acaba de passar per sobre meu i està al pis de dosos.  Fins ara, el murmuri constant de la plaça generava un brunzit a les meves orelles. Però ara, per primera vegada en tot el dia, el meu cervell ha deixat de barallar-se amb el meu cos i sento com el castell fa que vibri tot el meu interior. Fins aquest moment, tot anava a càmera lenta ja que cap de nosaltres era conscient del que estava passant. Però ara, amb motors engegats, començo a notar com l’estic vivint, sentint, tocant, respirant…

Recordo aquell moment i no m’havia sentit mai tan viva. La torre de 8 no hauria pogut ser més meva que en aquell instant.

Carregar i descarregar la bèstia va ser l’alegria i l’orgull més gran de la colla.

Com estimo ser castellera de Sant Cugat! Gausacs, AMUNT!

Deixa un comentari