Categoria 3 – Batxillerat i Formació Professional

Autora: Berta Soler

Títol: Enxaneta


 

«Enxaneta. T’agrada que comenci així, oi? Enxaneta. El símbol dels castells, el seu cor, la seva ànima. Venies un dia qualsevol preguntant-me, suplicant-me, d’anar a la plaça; “Fan castells!” deies, així que corries per agafar una samarreta verda esperant poder anar-hi. Enxaneta. Podries considerar-te una seguidora incondicional, una amant eterna. T’hauries d’haver vist la cara cada cop que et deia que sí, els ulls se t’obrien de sobte amb aquella brillantor que fa temps que ja no veig. Somreies tant… tant que se’m trencava el cor cada cop que havia volgut dir que no. Ho recordes? Recordes com anàvem a la plaça? Enxaneta. Cada cop que la veies pujar m’agafaves de la mà i l’assenyalaves: “Mira! Mira!”. Sempre havia jo de fer una fotografia i ensenyar-te-la. T’encantava veure com es formava la pinya, tots units per fer-ho tot més alt, més gran i llavors, màgicament, les gralles s’unien i el teu somriure s’eixamplava més del que creia possible. Ho recordes? Enxaneta. Com t’hauria agradat estar allà, oi? M’agrada el so de la paraula. Enxaneta.»

«Què està passant dins del teu cap ara mateix? En què penses? Si poguessis respondre… Avui he tornat a anar al parc. No ho hauria d’haver fet, però m’atreia, encara que no hi eres tu. No ha canviat gaire, tot i que les fulles ja comencen a caure i plou molt més. A fora el cel és de color gris, més o menys el mateix que des de fa una setmana. Dóna la sensació que plourà en qualsevol moment. Com és el teu cel?
He tornat a anar al teu arbre. Estava molt més moll, així que no hi hauries pujat, però hi havia molts nens que corrien al seu voltant.

Per cert, els de l’escola et troben molt a faltar. M’agradaria poder-los dir que no tardaràs en tornar, però això només depèn de tu. Han decorat la teva classe amb aquelles estrelletes fluorescents que tens a l’habitació, així que cada dia, quan encara és una mica fosc, brillen tènuement, però sense parar, recordant a tothom com de genial ets. Bonica, intel•ligent, enxaneta. Et recorden com la nena que volia ser enxaneta. No es pot dir que no a això, oi? Promet-me una cosa. Promet-me que et despertaràs i aniràs a veure les estrelles de la teva classe. Promet-me que et despertaràs i tornaràs a anar al parc. Promet-me… promet-me que et despertaràs i tornaràs a veure l’enxaneta.

Cuida’t, preciosa, i no posis aquesta cara tan seriosa. Tornaré demà, com sempre.»

«Què recordes dels dies que hi havia castells? T’agradava menjar pa amb tomàquet per dinar al costat d’una truita de patates ben calenta, llavors anàvem al parc on em mostraves les teves habilitats d’escaladora enfilant-te pels arbres. “Compte, enxaneta” jo sempre et cridava, però sempre aconseguies caure dempeus. Recordes com sempre acabaves plena de les esgarrapades que et feien les branques quan intentaves escapolir-te entre elles? Et perdia de vista un moment, però llavors treies el cap entre les fulles, aixecant fermament el braç i somrient. Enxaneta, la meva enxaneta. Donaria el que fos per tornar-te a veure allà dalt. Correries cap a la plaça si obrissis els ulls? Tornaries a grimpar sense por per les branques? Ets l’enxaneta, fes que aplaudim.»

«Ei, enxaneta! Has dormit bé? No et veig tan tensa com ahir. Avui ha sortit el sol. Hauries d’haver vist com s’il·luminaven els arbres a trenc d’alba. Els colors que té el parc són preciosos, hi ha arbres completament vermells, com si fossin un incendi viu que perdura eternament.
Avui ja fa tres mesos des de l’accident, però no és un dia trist, perquè, en realitat, no és més diferent que ahir.

T’he portat una d’aquelles magdalenes que t’agraden tant. Encara està calenta, no sents la seva olor?
Saps què? Avui he anat a la plaça i m’han sorprès els castellers. Sempre eres tu qui em deia quan hi havia actuació, així que ara se’m passen per alt algunes dates, suposo que hauríem de fer alguna cosa al respecte, no? He fet una foto a l’enxaneta, ja te l’ensenyaré quan despertis. Ha somrigut igual que ho faries tu. M’ha fet feliç.»

«T’he d’explicar una cosa. Sé que no t’agradarà, però ho has de saber. Ahir va caure el teu arbre. Tot i que és estrany, ha estat nevant durant una setmana i no ha pogut aguantar el pes de la neu sobre les seves branques. No ha sigut l’únic, però. “La neu és bona i dolenta a la vegada” deies. Tenies raó. El parc està preciós, però ja no és el mateix.

Avui no és un bon dia. Gairebé no he pogut dormir, segueixo tenint el mateix malson, que es repeteix durant tota la nit. Torno a veure com relliscaves de les branques i intentaves agafar alguna cosa allà on no hi havia res més que aire. I allà et quedaves, respirant poc a poc amb els ulls clucs, com si dormissis. No sé si em sents, però si ho fas, recorda que t’estimo. T’estimo molt més del que pots imaginar.»

«Ja no fa tant fred, de fet, fins i tot comença a fer calor. Han decidit plantar un arbre en honor teu allà on havia estat el teu plataner. Espero que quan despertis el vulguis anar a veure i te l’estimis igual que l’altre.

La primavera està a tocar i els ametllers ja tenen aquell color que tant t’agrada. Encara no hi ha pol·len, però les olors són molt fresques, vives.

Demà hi ha actuació, m’agradaria molt que poguessis estar amb mi. M’han promès que em regalarien un mocador de la colla, així que el tingui te’l portaré.

No agafis fred, que tens els peus destapats. Tornaré demà, d’acord, nineta? Ni se t’acudeixi obrir els ulls si no estic jo aquí.»

«Enxaneta. Sé que t’agrada que comenci el dia amb aquesta paraula. És una forta, potent, com tu. T’hauria agradat tant ser enxaneta? Coronar el castell? Sé que somrius per dins, t’agrada la idea. Et diré una cosa, et prometo que, quan despertis, seràs l’enxaneta. T’ho imagines? Vinga, fem-ho, concentra’t en la plaça, com minuts abans d’estar allà corries cap a mi amb els braços oberts, esperant que et digués que sí, però aquest cop no et cal preguntar. Et despertes contenta, com cada vegada que hi ha castells, i et prepares l’equipament, buscant curosament entre tot el que tens per assegurar-te que no et deixes res. Fa un dia preciós. El sol brilla entre els núvols i deixa rere seu uns rajos definits que desapareixen entre els arbres verdosos. Al cel ha quedat un rastre d’un avió i els ocells volen d’un lloc a l’altre, indecisos.

Em dónes la mà i baixem corrents fins la plaça, on et trobes amb més gent que t’estima. T’estaràs allà una estona abans que comenci a omplir-se. Durant el temps d’espera jugueu una estona a perseguir-vos, escapolint-vos entre els altres castellers que ja es preparen la faixa. No sents el so del teu riure?
El cap de colla comença a emetre crits que pràcticament no entens, però saps el què has de fer. Et poses la faixa a corre-cuita, el casc i el mocador vermell i, sense treure’t el somriure de la cara, corres cap a la veu.

Enxaneta. T’ho imagines, oi? Recordes els colors de les camises? Concentra’t, la pinya ja s’està formant. Tremoles, impacient, però no tens por. Tots els braços ja estan units, formant una teranyina impenetrable. Desitges sort a la resta de la canalla, sentint com el cor et batega ràpidament, però no, no tens por. Els castellers pugen sobre la pinya, preparats per enlairar-se i formen el folre. Quan els terços ja s’han agafat i es comprova que el castell no tremola pugen els quarts, llavors sonen les gralles. Tens la melodia tan interioritzada que la taral·lareges dins el teu cap, però estàs concentrada. Puges a les espatlles d’un home que s’ha afegit a la pinya i camines per sobre d’ella fins que aixeques el cap per veure la grandiositat del que s’està formant.

Els quints ja estan posicionats, així que comences l’escalada. Primer poc a poc, fins i tot una mica indecisa, però recorda: no tens por, després te n’adones que ningú dubta, així que augmentes el ritme.
Per a tu cada segon és millor que l’anterior, fins i tot et permets el luxe de fer escapar un petit error.

Pots sentir com tot el públic s’aguanta la respiració a mesura que puges per la construcció. Ara tremola, pots notar el gust a dubte que tenen els quints. Però tot i així segueixes cap amunt sense parar. Ja estan tots preparats i, després de superar els dosos, agafes una alenada d’aire per a l’últim tram. Gairebé no veus la cara de l’acotxador, però saps que somriu, concentrat. Sents el castell trontollant sota teu, però saps que no caurà. Totes les mirades estan fixes en tu, ets qui marca la diferència, el punt culminant, moment d’èxtasi… Enxaneta. El nom ho té tot i el nom ets tu, enxaneta.

Comences a notar com el món funciona més a poc a poc, els moviments són lents, però no s’aturen. Mires el que tens sota teu, les cares d’expectació, les boques obertes, gairebé no sents res, només el canvi de la melodia de les gralles. Panteixes, de fet, amb prou feines pots agafar aire, notes que et fa oprimir el pit. Però saps el que has de fer, has de marcar el cop, aconseguir els aplaudiments de tothom, els crits d’alegria. El teu cor s’alimenta d’aquesta esperança. Et sents ferma, segura, així que deixes caure el pes sobre un costat mentre ràpidament, tot i que per a tu semblen segons, fins i tot minuts, alces la mà, el braç sencer, esperant tocar el cel. I en el moment que estires més els dits esclata una onada d’aplaudiments que et fan recuperar l’aire i poder tornar a respirar tranquil·la. Enxaneta. Fes-ho, toca el cel amb els dits.»

La dona va esperar, impacient, una resposta que no va aconseguir. Desolada, va deixar anar la mà de les mans de la nena, disposada a marxar, ja esperant poder tornar el dia següent. “Enxaneta,” va pensar, “enxaneta”. Va notar com lliscaven unes llàgrimes per les seves galtes i se les va eixugar ràpidament amb la màniga de la camisa. Quan va tornar a obrir els ulls es va trobar amb la nena, l’enxaneta, que li tornava la mirada, somrient.

Deixa un comentari